Sota el signe del color, el ritme i la constant revisió de les possibilitats plàstiques de la pintura i el dibuix, en aquesta 11a exposició a La GaLeRia, Didier Lourenço ens ofereix un món que es desplega a partir d’analogies i contrastos formals i va transformant silenciosament les seves temàtiques habituals.
Una de les sorpreses d’aquesta mostra és la incorporació del volum a partir d’arranjaments geomètrics que clamen per escapar-se del pla pictòric. Exemple d’això són les masses de vegetació enjardinada que s’ordena al voltant de les seves característiques figures. Aquestes representacions sintètiques li serveixen per traslladar la idea d’espai personal cap a l’exterior. El tema d’aquestes teles continua sent el de la simbiosi/relació amb l’entorn, però l’artista aconsegueix dotar-lo d’un renovat vigor en incrementar la tensió entre els elements plans i els tridimensionals. Aprofita el contrast cromàtic i la gradació tonal per construir un paisatge de volums a través d’una pinzellada rotunda que demostra la seva capacitat d’adaptació d’estils i tècniques diversos –en aquest cas el divisionisme i el mosaic– segons la necessitat expressiva. El resultat és una certa incongruència compositiva que obliga a mantenir la mirada activa i a fer el recorregut que defineix l’espai pictòric.
El diàleg entre bi/tridimensionalitat el trobem també en els caps femenins. Les escultures pintades tenen una cara totalment plana treballada des de la frontalitat per comprimir-hi la perspectiva. En canvi, en els quadres de rostres magnificats, la corporeïtat ens arriba pel clarobscur i els gruixos matèrics que donen alè a unes semi-deesses que s’eleven com a símbols d’una femineïtat intemporal.
Una altra novetat són les escenes de platja que semblen fruit de la intersecció entre els caminants de la sèrie Walkers i els interiors d’Invisibles governats per uns estampats que confonien les figures amb el seu habitat. La cadència de moviments i grups que trobem a les platges dona peu a una composició que se situa entre l’estampat i el paisatge i retrata, sense ànim crític, la massificació del lleure, les relacions individu/multitud i diversitat/anonimat des d’una perspectiva diferent.
Cal esmentar també les pintures en les que el motiu floral fa de teló de fons de la figura o l’acció, reforçant-la. Destaca la sèrie Pètals concebuda a partir de la repetició, amb colors diferents, del motiu de la dona en bicicleta i ram de flors. D’aquesta manera Lourenço replanteja el tema més popular de la seva producció dels últims anys i pica l’ullet a les propostes Pop del mític Andy Warhol deixant que sigui el públic qui decideixi sobre la legitimitat de presentar múltiples versions del mateix tema.
La varietat de propostes i solucions que conflueixen a Colorful són expressió tàcita tant de l’actual esvaïment de les fronteres entre la pintura, l’obra gràfica i l’escultura com de la constant recerca formal de Didier Lourenço per representar el seu interès per la vida sigui a través de formes vibrants o evocatives.
El catàleg digital d’aquesta exposició està disponible a
