Entre bastidors. La col·lecció Eduard Batlle. Homenatge al fundador de La GaLeRia. 3 exposicions al voltant del llegat artístic d’un professional de l’art figuratiu entre 1948 -1997. setembre -desembre 2018.
La figura
Autors: Jordi Alumà, Leonard Beard, José Benlliure Ortiz, Xavier Blanch, Simó Busom, Josep Busquets, Ricard Canals, Jordi Curós, Francesc Domingo, Eduardo Egozcue, Pere Gastó, Francesc Gimeno, Xavier Gosé, Julián Grau Santos, Manolo Hugué, Manuel Humbert, Josep (Salvadó) Jassans, Jose Luís Lázaro Ferré, Rafael Llimona, Robert Llimós, Ernest Maragall Noble, Josep Maragall Noble, Jordi Maragall Mira, Josep Moix, Ramon Moscardó, Ignasi Mundó, Isidre Nonell, Roberto Ortuño, Romà Panadès, Perico Pastor, Ramon Pichot Soler, Àngel Planells, Pere Pruna, Nicolau Raurich, Gabino Rey, Pau Roig, Josep Santilari, Josep Serra Llimona, Ismael Smith i Pere Ysern Alié.
Aquesta exposició presenta 50 obres realitzades en el segle XX que inclouen pintures, dibuixos i escultures de 40 artistes diferents.
Un dibuix a doble cara de Francesc Gimeno ens col·loca en els primers anys del segle, moment en que les classes treballadores esdevenen tema de la pintura d’arrel realista, mentre que les obres de J. Benlliure Ortiz, R. Canals i I. Nonell ens recorden l’interès per motius del folklore popular i personatges desfavorits. Entre els artistes que s’inscriuen dins el postmodernisme i que van fer estada a París també va ser habitual retratar els nous costums de la societat urbana moderna que veiem en els dibuixos de X. Gosé. El tema de la balladora espanyola el veiem des de la perspectiva decadent i transgressora d’I. Smith i la síntesi primitiva del malaguanyat E. Egozcue, ambdós formats en els anys d’eclosió del Noucentisme.
Hugué, P. Pruna i P. Roig també es van formar en aquest ambient en que postmodernisme i Noucentisme s’encavalcaven, però la seva evolució es va fomentar gràcies al contacte amb el París preavantguardista que va enriquir llurs estils, desenvolupats lliurament i sense preocupar-se de les tendències imperants. El tres estan representats per obres realitzades a la postguerra.
El realisme que resulta del sector jove del Noucentisme el figuren M. Humbert, R. Llimona i F. Domingo, mentre que el dibuixos d’Ernest i Josep Maragall connecten tant amb el vessant ingenu i sintètic que trobem en algunes produccions inicials de la Generació del 17, com la seva versió àgil i de primera intenció en que van evolucionar molts dels seus representants després de la postguerra. També d’aquesta generació hi ha unes caricatures de J. Moix i A. Planells .
Com els altres dues exposicions, el conjunt mes nombrós el conformen els artistes contemporanis a Eduard Batlle, alguns d’ells amb més d’una obra: J. Alumà, X. Blanch, S. Busom, J. Busquets, J. Curós, P. Gastó, Grau Santos, J. Jassans, Jordi Maragall, I. Mundó, R. Pichot Soler, Gabino i Serra Llimona. L’altre grup que figura a la mostra és el d’artistes que se sumen a la figuració des de diferents vies a partir de finals dels setanta. Entre ells tenim els que es replantejen la figuració sense menystenir la tradició dels predecessors –Lázaro Ferré, R. Moscardó, R. Ortuño, R. Panadès, J. Santilari-; els qui com R. Llimós plantegen una Nova figuració després d’haver experimentat amb altres tendències i els que com Perico Pastor i L. Beard representen la fornada de la cultura del disseny, la il·lustració i la cerca d’inspiració en altres cultures.
El catàleg digital d’aquesta exposició està disponible a
